Cal·ligrama BCN

Serveis culturals

Un llibre per a cada propòsit. Recomanacions de Sant Jordi lliures de màrqueting

06. Alfred Einsenstaedt - El petó

El 1945 Alfred Eisenstaedt va capturar aquest petó a Times Square. El fotògraf sembla que va pressentir aquell instant quan va veure el mariner avançant pel carrer, intentant petonejar diverses noies, fins a agafar rumb fix cap a la infermera, per encorbar-li el cos sota els seus llavis. No era la seva parella, ni tant sols la coneixia. Havia deixat a la noia que seria després la seva esposa, asseguda al cinema, quan es va assabentar de la notícia de la fi de la segona Guerra Mundial. Llavors, va sortir eufòric cap al carrer fins a topar-se amb ella, de blanc. Anys després, la dona del mariner comentava que no li importava aquell gest, però que en tots els anys de matrimoni, mai li havia donat un petó tan apassionat.

De mostres d’amor, n’hi ha un bon ventall i cadascuna té una història pròpia. Sigui quin sigui el destinatari de la vostra, parella, amic o parent, tenim un llibre per a cada propòsit, però també una cita per a cada llibre. Tu tries quines paraules regalar-li!

100% lliures de màrqueting editorial

0% interestAquestes recomanacions sorgeixen de les hores que dediquem àvidament a la lectura i han estat escrites seguint els nostres criteris professionals i personals. Per tant, ens desvinculem de qualsevol interès comercial. Nosaltres no venem llibres, ni ens descompten els minuts. Només volem regalar-vos les millors paraules.

Advertència: Aquestes recomanacions heterogènies són vàlides per a tot l’any, perquè ens agrada sentir que la gent llegeix abans i després de Sant Jordi.

“Les coses importants són les que no ho semblen” · Mercè Rodoreda

Per observar una família entre les cortines

Mare i filla, Jenn Díaz

No hem d’entendre el sintagma del títol en un sentit estricte, perquè en realitat els dos noms, mare i filla, expressen rols que, deslligats del component genètic, poden exercir diversos personatges. Parlem d’altres maneres de ser mares o filles, d’altres maneres d’estimar. Jenn Díaz, una jove escriptora i autora de Es un decir, ens mostra les seves històries com si nosaltres poguéssim seguir els moviments dels personatges a través de l’espai visible que ens deixen les cortines de l’habitatge per on apareixen. En aquesta obra, veuràs unes cambres en penombra amb una constel·lació de dones: la Glòria, la Natàlia, la Dolors, la Blanca i l’Àngela que en realitat conviuen amb la pèrdua i la solitud. Aquí tota la força rau en la quotidianitat, en l’abast dels silencis, en aquelles coses importants, encara que no ho semblin.

Nosaltres la vam llegir al club de lectura!

mare i filla

“Així avancem, barques contra el corrent, arrossegats constantment cap al passat.”  · El gran Gatsby, Francis Scott Fitzgerald

Per provocar la reflexió i potser un punt d’inflexió

Joyce i les gallines, Anna Ballbona

Amb un llenguatge fresc i directe, salpebrat d’un humor de diferents gruixos, Anna Ballbona, finalista del Premi Anagrama en català d’enguany, dóna veu a una altra periodista, la Dora. Alguna cosa més en comú entre autora i personatge? Doncs, segons Ballbona, unes poques pinzellades autobiogràfiques però sense ser una autoficció.

La protagonista és una dona de prop de quaranta anys i amb una gran capacitat per copsar el que s’amaga en els replecs de la quotidianitat -tant professional com personal-, sobre la qual fixa el focus per tal d’il·luminar els seus absurds i, sobretot, la mansuetud obstinada amb què s’accepten.

Un viatge a Dublin, on entra en contacte amb en Murphy, un peculiar admirador de l’obra de Joyce i també criador de gallines, serà determinant per a Dora; tan o més que el descobriment de la força transgressora de Bansky ja que l’ajudaran a prendre les regnes de la seva existència i a desmuntar ‘façanes buides’, en paraules de la pròpia autora.

LLibres

No ho trobeu? És tan bonica que vénen ganes de clavar-li les dents. · Un amor de swam,  Marcel Proust

Per buscar un somriure amb poques lletres

Marcel·lí, Sempé

No és una novetat stricto sensu, no. És el rescat d’una obra publicada en la seva versió original en francès l’any 1969  (Marcellin Caillou) però que preserva tota la seva frescor i essència avui en dia.

Marcel·lí, un nen solitari, d’esperit tendre i divertit, té un petit problema: envermelleix sense cap motiu aparent. Quan coneix l’Arnau, un noiet que esternuda també sense cap raó, sap que d’aquella trobada ha nascut una gran amistat.

Sempre és un plaer deixar-se gronxar per les il·lustracions del gran Sempé i, en aquesta obra, ploma i llapis es posen en solfa per oferir un himne a l’amistat cantat amb delicadesa i sensibilitat.sempé

Saps? T’escriuria un poema / però el soroll de les grues no em deixa concentrar. / Et diria t’estimo sense el verb estimar / i tu somriuries amb ulls enamorats. · Mireia Calafell

Per estrenar una tarda i unes pàgines amb plaer

A punt d’estrena, Maria Carme Roca

“La meva, de vida, era com els punts fluixos d’un vestit embastat, que només l’assenyalaven, però que a la més petita estirada, es perdien sense remei.”

opció2

Els tertulians han xalat amb aquesta novel·la, perquè l’escriptura de Maria Carme Roca aquí funciona amb la precisió d’una maquina de cosir a mans d’una modista experta. És una novel·la per gaudir passejant per la Barcelona dels segles XIX i XX, acompanyada d’Eulàlia Rovira, una jove a la recerca d’un somni: esdevenir una sol·licitada maniquí. Essent una amant delerosa del món de la moda, cristal·litzat a les revistes il·lustrades, acabarà treballant de dependenta i també desfilant als magatzems de Can Jorba. Aquest serà el punt de partida que ens portarà a seguir la petja de Pertegaz a la ciutat comtal, mentre la protagonista va forjant el seu camí, una vida a punt d’estrena.

Estem impacients per trobar-nos amb l’autora el proper 25 d’abril i per connectar realitat i ficció en una botiga que ha resistit els anys, com una finestra a la ciutat, que s’ha anat transformant. Hi estàs convidat!

a punt d'estrena

El somni d’un matí de primavera /no té paraula i no el podria dir./Contra tota raó mon cor espera./ L’amor sense l’amor vol reverdir. · Josep Sebastià Pons “El somni d’un matí”

Per trencar amb la mirada europea

La confessió de la lleona, Mia Couto

Explicava Mia Couto en una conferència fa pocs dies al CCCB sobre la seva Àfrica, sobre el continent que ell ha viscut, que un diligent del Front d’Alliberament Nacional de Moçambic, amb el qual ell va estar compromès, li va dir que “Pobre serà Moçambic si no sap explicar les seves històries”.

Segons l’autor, a Moçambic hi ha 25 llengües i 60 dialectes. La multiplicitat de vides, condicions, visions, religions i llengües és palpable, per la qual cosa no es pot explicar la història africana com ho ha fet Europa, com si fos una única narració. Així, el conegut escriptor moçambiquès, que va captivar amb Tierra sonámbula, contribueix a formar una narrativa pròpia absolutament plural.

Mia Couto ens farà aterrar a Kulumani, un poble que viu l’assetjament d’una lleona espectral que ha començat a matar les dones que hi viuen. A la vegada que es pot fer una breu estada a un continent de gran riquesa cultural, viurem de prop l’enllaç entre la realitat i la tradició ancestral, la relació entre la lleona i el caçador, o entre ell i la seva amant.

Podem caminar per la terra de Couto fent parada per parlar de la condició de la dona, de l’espiritualitat i del model d’estat colonial.

confessió

J’entends ta voix dans tous les bruits du monde ·  Paul Éluard

Per posar-nos-hi en… francès

La femme au miroir, Eric-Emmanuel Schmitt

Una novel·la en la que l’autor alterna tres relats: són les històries de tres dones que comparteixen un mateix sentiment, el d’escapar de les convencions de l’època que els ha tocat viure i també de tot allò que la societat ha anat decidint per elles.

L’Anne, una jove d’origen modest que viu a Bruges en l’època del Renaixement, fuig al bosc el dia del seu casament i desperta a les forces tel·lúriques i a la natura. La Hanna és una aristòcrata de principis del segle XX en mans d’un deixeble de Sigmund Freud que trenca amb el seu entorn i, per fi, l’Anny és una actriu americana contemporània amb un talent que augura una carrera fulgurant.

Utilitzant el mirall com a metàfora de les aparences, l’autor ens proposa una reflexió sobre la imatge que els altres tenen de nosaltres, sobre la pròpia percepció interior i sobre el destí quan es rebutgen els rols imposats per la societat. Una anàlisi psicològica servida amb un acompanyament d’humor.

Enjoyez la lecture! I si voleu passar una bona estona comentant-lo en francès, el dia 6 de juny us esperem al nostre club ‘Marque-page’ a la Llibreria Jaimes: a les 19:00 teniu un cita!

Ah, i si a l’últim moment us sobrevenen dubtes amb l’idioma, la novel·la no ha estat publicada en català però sí en castellà, a l’editorial Alevosía i amb el títol La mujer del espejo.artAF3

 

L’amor millor és el que es proclama. Com el foc, que és inútil mentre resta dins la pedra. ·  Ibn Mansur Al-Hal·lag, Hussein

Per no deixar indiferent

El lector de les 6.27h, Jean-Paul Didierlaurent

Comentant El lector de les 6.27h als clubs de lectura, vam estar d’acord en què aquesta novel·la no deixa indiferent. A partir d’aquí, els gustos la situaven més o menys amunt en les valoracions finals. Malgrat tot, sota aquest títol banal bateguen una sèrie de preguntes que van dirigides a la nostra societat i que són del tot escaients en un dia com avui. Què passarà amb tots els llibres que, després de Sant Jordi, tornaran a la prestatgeria per acabar a un calaix o en un magatzem? Serà aquesta l’última parada? Didierlaurent ens mostra que no.

El protagonista d’aquesta novel·la, Guylain Vignolles, treballa manejant la Cosa, una màquina que tritura els llibres que la societat considera sobrants, aliens a qualsevol lector. Què podem pensar d’una societat que destrueix coneixement i el tritura? És una societat industrial, que prioritza la pràctica davant la teoria, els principis del benefici econòmic enfront del benestar social?

El més irònic de la qüestió és que aquesta Cosa existeix fora de la ficció. I no tenim un Vignolles que rescati llibres. Ell no salva només els papers, sinó les paraules, que acaben volant fins a les orelles dels viatgers del vagó del tren.

Quina cara faries si cada dia un individu llegís en veu alta algunes pàgines recuperades al vol, al tren, quan tothom està immers en el traginar rutinari? Abans de saludar la Cosa, la literatura permet a Vignolles quedar-se a la ratlla blanca de l’andana, com si fos la frontera entre realitat i ficció.

La novel·la ens parla del poder de salvació de la lectura, ja que suposa una diferència en els rostres, satisfets i alleugerits dels oients del tren. Guylain Vignolles és un antiheroi com el Quixot, que es posaria les mans al cap si veies que cremen llibres. I aquest personatge quixotesc troba la seva aspiració, el diari de la seva Dulcinea, la Julie, una dona que escriu mentre no neteja els lavabos d’un centre comercial.

Ells dos no es coneixen però són dues cares de la mateixa moneda. Des de l’últim esglaó dels seus sectors, tracten amb residus: els humanístics i els humans. Aquests últims prenen presència en una genial escena de venjança al lavabo número 8.

En definitiva, els ingredients d’aquesta obra atípica altament recomanable és el perspectivisme i personatges magnificents dins la mediocritat.

lector

El teu record / m’és un ocell que no surt de la gàbia / tot i tenir la porta oberta. I l’aire que no vola es va fent pedra.  · Manuel Forcano, “Palazzo Romano”

Per descol·locar-la/-lo

Com ser-ho alhora, Ali Smith

Estem acostumats que l’experiència lectora sigui passiva, que l’autor no ens deixi anar la mà per circular pels viaranys del món que crea. Però aquesta obra trenca molts principis, el primer dels quals és aquest. El lector ha de ser, per força, el co-creador de l’obra, perquè en modela el discurs, segons la mirada, segons les lectures prèvies i segons l’ordre en què li apareixen les dues històries que componen el títol.

Sí, ho has llegit bé: mitja tirada d’exemplars d’aquest llibre s’ha realitzat seguint  un ordre de les històries i la resta, a la inversa. Així doncs, Com ser-ho alhora es multiplica, com també els seus personatges, esdevenint un joc de visions calidoscòpiques.

Un relat –pot ser el primer o el segon– et porta cap al Renaixement per fer-te reviure, amb una escriptura sedosa, les pintures d’un artista real, Francesco del Cossa, mentre pot fer entrar ànsies de viatjar a Ferrara, per visitar el Palazzo Schifanoia. L’altra història et situa al segle XXI amb un personatge clau: la George que viu el dol per la mort de la seva mare, una activista, a la vegada que explora en la sexualitat.

No et pot deixar indiferent aquesta lectura, perquè aconsegueix el que desitjava Clarice Lispector: escriure com si pintés. Tot i això, ens pot semblar més fàcil contemplar pinzellades soltes emmarcades en la mateixa tela en blanc, que connectar el ventall de possibilitats que obren les paraules.

I si es pot aplicar la multiplicitat d’interpretació a una obra d’art o a un text perquè no s’activa amb les nocions d’amor, amistat, identitat o gènere?

Ens entestem a etiquetar, a classificar, a establir fronteres i binomis, a reduir, oblidant que la reducció, en molts casos implica pèrdua. Obviem que ser moltes coses alhora obre a la riquesa.

alhora

“Tot i que s’ha dit milers de vegades, t’estimo és fora del diccionari. T’estimo és irreprimible i imprevisible”. · Roland Barthes

Per trepitjar Nova Zelanda sense moure’t de la quotidianitat

Cuentos completos, Katherine Mansfield

Si passegessis per Wellington et toparies amb una escultura dedicada a la figura de Katherine Mansfield, l’única que era envejada per Virginia Woolf, per la qualitat de la seva prosa.

L’escriptora va néixer a la capital neozelandesa el 1888. Venia d’una família colona adinerada: el seu pare, Harold Beauchamp, va ser el director del Banc de Nova Zelanda.

Si veiem el volum de pàgines escrites, que s’apropa a les vuit-centes, no diríem que la seva vida va ser breu. Abans dels 35 anys, edat en la qual va morir de tuberculosis, va tenir temps de donar una nova dimensió al relat, encara que ella cregués que estava aprenent a escriure.

Mirant a Txèkhov, a través de les seves narracions breus, remarcava el poder d’allò més simple, el més corrent i domèstic. Ens presenta un retall de vida qualsevol, amb un final obert, com la mateixa existència humana.

Va escapar de l’ambient rural de Nova Zelanda per anar a estudiar en un internat femení a Anglaterra. Però allà se sentia provinciana i la seva terra natal li començava a menjar terreny a la ment. La seva joventut va estar marcada per una sèrie de matrimonis infeliços, i de relacions amb homes i dones, sobretot amb Ida Baker, l’amant que va conservar fins al final.

Són moltes pàgines les que conté aquest llibre, però no cal llegir-les de cop, sinó que el millor és anar agafant-les, conte a conte, per assaborir-lo al llarg del temps, apreciant també el paisatge de Nova Zelanda com els impressionistes, no segons el que veiem, sinó el que sentim, segons el record de la Mansfield.

«La verdad es que tengo una perfecta pasión por la isla donde nací. Al amanecer allí, siempre recuerdo sentir que la pequeña isla hubiese bajado al mar azul oscuro durante la noche para volver a salir después, con el primer resplandor del día, todo colgada con luminosas lentejuelas y brillantes gotas…He intentado captar el momento… »

cuentos completos

Les paraules que ara escric / són com una papallona/ que es posés sobre el teu pit/per dir-te sense paraules/ l’amor que no pot ser dit. · Joan Vergés,“Estimada Mariona”

Per trencar mites i recuperar històries sublims

Les millors rondalles de Hans Christian Andersen.  Editorial Combel, 2007

Pensa en la història de “La Sireneta.” Recordes el final? Ara esborra’l perquè el conte original no té res a veure amb la versió que la majoria té al cap. Quin  destí creus que li atorga Hans Christian Andersen?

En aquest relat, l’escriptor ens confessa un amor prohibit. Saps quin era? La història concentrada en aquesta peça comença quan les sirenes compleixen quinze anys. Però què passa quan moren? En què es converteixen? Què desitja ella?

Si passeges la vista per aquest conte d’Andersen, t’espera un pacte, un beuratge i una transformació que a cada pas provoca el mateix dolor que un ganivet clavat a la carn, un abandonament i una daga dirigida al cos d’un príncep que dorm al costat de la seva nova esposa. Un moment! És aquesta la història que coneixies? Si saps com acaba, entendràs perquè Andersen va escriure aquest gran clàssic. Nosaltres t’expliquem el final aquí, però el millor és que trenquis tu mateix uns quants tòpics i tinguis a casa una peça gairebé de col·leccionista.

andersen

El veritable amor no té el camí fàcil · William Shakespeare, Somni d’una nit d’estiu

Per viure el teatre que és el món, i la nostra vida

Aquest any es commemoren els quatre-cents anys de la mort d’aquest gran autor de la dramatúrgia occidental, per la qual cosa és fàcil trobar les seves obres reeditades i mostrades altra vegada al públic, més avesat a veure-les a l’escenari que no pas a contemplar-les escrites. I és que llegir teatre t’atorga una gran llibertat: has d’imaginar com es representa, els vestits, la il·luminació, els actors i tota la resta, ja que tu n’ets al director mentre durin les pàgines.

Aquí la nostra recomanació és oberta, qualsevol comèdia de Shakespeare farà viure el teatre que és el món, la nostra vida i l’amor.

Buit el meu cor; el teu, l’omplo de mi. Sóc la set que al teu vas es torna vi. Laura López, “Revers”

I si vols que el record d’aquest Sant Jordi duri més que la rosa submergida a l’aigua, acompanya’l amb una experiència. Nosaltres aixecarem el teló per reviure les millors històries d’amor tramades per William Shakespeare, acompanyades de vins que desperten autèntiques passions.

Serà com entrar en un somni, enllaçant comèdies, tragèdies i sonets, sorgits de la ploma de l’il·lustre escriptor.

No us quedeu amb Romeu i Julieta, que d’amants singulars us en presentarem un bon ventall. Per commemorar el quart centenari de la mort del gran autor, assaborim les seves paraules, universals i eternes, i tastem vins que li fan honor!

«Sovint desitgem la repetició de les coses, anhelem reviure un moment esvanit, recuperar un gest mancat o una paraula no pronunciada; ens esforcem a retrobar els son atrapats a la gola, la carícia que no vam gosar fer, l’opressió al pit desapareguda per sempre». · Mathias Enard

Per crear lectors, exploradors de mons!

M’agrada llegir, Joan Portell

Aquesta és una d’aquelles recomanacions per a pares motivats, en el bon sentit de la paraula. L’acostament a la lectura es fa per molts camins i viaranys i, tot i que és difícil adoptar una didàctica general, sempre es bo estar obert als consells dels professionals.

Georges Pennac afirma que el verb llegir no accepta l’imperatiu -ens imaginem a nosaltres mateixos dient als nostres fills LLEGEIX!? La guia que ens proposa Portell,  defugint tot allò que faci tuf d’obligació, conté orientacions per acompanyar el menuts en un dels processos d’aprenentatge més fascinants: l’adquisició de la capacitat lectora i el descobriment del món, un espai que, a través de les pàgines, s’eixampla tant com el lector i la seva capacitat d’imaginar desitgin.

portell

BON SANT JORDI!

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Information

This entry was posted on Abril 22, 2016 by in Actualitat, Literatura, Recomanem, Uncategorized and tagged , , , , , .
%d bloggers like this: