Cal·ligrama BCN

Serveis culturals

Istvan Sandorfi. Painting never dies

Al llarg de la història, la societat no ha estat preparada per rebre l’impacte d’alguns artistes. La confusió, quan es veuen aclaparats per una immensa capacitat creativa, ha pogut portar a la gent a reaccionar amb un rebuig que en algunes ocasions esdevé fins i tot còmic, com el que va provocar lOlympia de Manet al Saló Oficial de París. L’escàndol va dur als visitants burgesos a alçar el paraigües davant del quadre, amb la voluntat d’atacar-lo amb la punta, com si fos l’enemic.

Però qui no ha estat veritablement preparat per rebre grans genis és el cànon que, per la seva naturalesa ha de classificar, etiquetar i ordenar, però a la vegada, també ha creat marges, ha oblidat, ha jerarquitzat. I aquells artistes individualistes, que han agafat un camí propi i que han fugit de ser enclaustrats en un compartiment, perquè no poden reduir-se a una categoria, sempre han estat motiu d’incomoditat.

El Museu Europeu d’Art Modern (MEAM) és la casa de tots els artistes inclassificables, independents, deslligats de la seva època i dels condicionats culturals. Per tant, no hi ha millor embolcall per a les 140 peces mai abans reunides d’Istvan Sandorfi, un dels artistes europeus més representatius de la transició del segle XX cap al XXI.

entre-elles-version-latine

Entre elles – version latine · Sandorfi (1977)

“Intento fer una pintura que es dirigeixi als individus i no a la societat o a la cultura. Vull ignorar deliberadament les derivades culturals. Voldria dirigir-me directament a la receptivitat de la gent sense fer-los passar per tota la gamma de referències que la cultura els ha imposat. És per això que jo realitzo una pintura contra-corrent, una pintura que tal vegada no sembla pintura.”

Amb la primera exposició d’aquesta magnitud dedicada al pintor hongarès, la Fundació de les Arts i els Artistes pretén donar la visibilitat que es mereix a aquest artista, però sobretot, tornar-lo a connectar amb el públic, el veritable destinatari de la seva obra.

És gairebé una traïció comentar les obres de Sandorfi, ja que ell creia que qualsevol comentari és superficial, que sovint les paraules maten l’art. Però segurament no ho deia perquè no puguis expressar allò que sents o veus davant del quadre, sinó perquè segurament era conscient que, com deia el filòsof Michel Foucault, quan es pronuncia un discurs sobre un objecte, hi ha implícita una voluntat d’exercir un poder. I si alguna cosa li molesta és qualsevol cosa que oprimeixi l’individu. Està en contra de tot el que és fals. Tot el context repressiu i cec que ens entreguen en herència i que s’ha instaurat al llarg dels segles. Tot això fa olor de mort sota una aparença fútil, aparentment ben ordenada.”

autorportrait-a-la-cicatrice

Autorportrait à la cicatrice (1975)

Sandorfi és la màxima expressió de la llibertat individual, tant per la seva pintura com per la seva vida. És un pintor reflexiu abans d’abocar-se a la creació, però ràpid quan agafa els pinzells per omplir la tela amb una tècnica sublim que, d’entrada, pot ser que esdevingui el primer impacte en contemplar la seva obra.

És un artista nocturn, ja que a la nit, segons diu, el nostre ànim és diferent, el temps s’escola d’una altra manera, vivim a una altra escala. Treballava infatigablement durant catorze hores diàries, set dies a la setmana, en el santuari de la solitud que era el seu taller. Mentre ell es recloïa en un dels pisos de casa seva, la seva dona, Denise i les dues filles, Eve i Ange, seguien el dia a dia en altres compartiments. Menjava quan tenia gana, dormia quan tenia son i es llevava quan deixava de tenir-ne. El més important per a ell era viure com ell desitjava, sense haver de necessitar una llicència que aprovés el seu modus vivendi.

femmes-1ere-version-denise-et-graziella-inspectant-le-tableau

Femmes, 1ère version – Denise et Graziella inspectant le Tableau · Sandorfi (1978)

Si avances per les sales del Palau Gomis, trobaràs a la primera planta, la seva etapa més truculenta, la més característica de l’artista i també la més desconeguda, ja que s’ha hagut de recórrer a col·leccionistes privats per tal de mostrar les obres que s’hi poden veure. La segona planta acull una etapa de més maduresa, mentre que a la tercera s’hi pot contemplar l’essència del seu taller: la seva particular indumentària, l’última obra que va quedar inacabada o la seva màquina per visualitzar les diapositives, entre altres objectes.

L’etapa de joventut és inundada pel blau en un resultat d’una força expressiva extraordinària, d’una potència visceral, primitiva, que brolla de l’interior per una autèntica necessitat. Perquè si alguna cosa deixa molt clara és que la seva pintura brota del replec més profund d’ell mateix, perquè tota la seva obra és una llarga i agònica al·legoria de la seva ànima. Ja sigui a través del seu cos o del cos d’altri, sempre ens expressa la quinta essència del jo.

Si en les obres veus una ànima torturada és perquè Istvan Sandorfi també està marcat per les circumstàncies de la seva època. Va néixer a Budapest el 1948. Després que les forces soviètiques governessin estrictament el país, el pare de Sandorfi va ser empresonat i condemnat a cadena perpetua quan Istvan tenia 3 anys. Llavors era el director d’IBM d’Hongria, i com que era una marca americana, va ser considerat com un espia. La resta de la família va ser deportada a un poble hongarès. El pare va ser alliberat, amb altres refugiats polítics l’octubre de 1956, durant la revolució anticomunista de l’octubre d’aquell any. Quan Istvan tenia 8 anys, ell i la seva família van haver de fugir d’Hongria, moment en què, com a resposta de la manifestació  per reclamar la llibertat i independència del seu país respecte la Unió Soviètica, sis mil tancs van envair-los. Va passar amb la seva família la frontera austríaca a peu, arribant a un camp de refugiats del que poc després van poder passar a Alemanya, on viuria un parell d’anys, fins que finalment va emigrar a París, ciutat on s’hi quedaria fins a la seva mort, el 2007.

Si el seu art ens provoca desconcert o angoixa és perquè ens colpeix directament l’ànima, ens qüestiona així la vida, estructurada tal i com és en l’època actual, ens enfronta amb les pors i els fantasmes interiors, sorgits en plena penombra, com en els pitjors malsons. I no ho fa per complir cap rol, sinó perquè així ho sent. Però és que treure’ns de la inèrcia superficial per sacsejar-nos la consciència no és una de les funcions de l’art?

El pintor deia: “Sempre he volgut pintar el que em molestava, i no el que trobava bell.” “No hi ha cap bellesa en el que és fals.”

Sandorfi ha reflexionat molt el concepte de “veritat”. La seva filla Ange, la comissària de l’exposició, es va bolcar en els seus arxius i en la lectura dels escrits del seu pare, unes vuit mil pàgines escrites en francès en les qual exposa idees sobre temes metafísics, fet que ens avança que el seu art és sentiment, però també filosofia.

denise-aux-gants-blancs-istvan-sandorfi

Denise aux gants blancs · Sandorfi (1978)

Denise emergeix d’aquest quadre, fosa en un blau molt pàl·lid. Li tapa els ulls amb uns guants, perquè d’aquesta manera oblidem el naturalisme, ens allunya del retrat, per connotar-nos molt més. Per què té els ulls coberts amb els guants? L’han encegada? És un càstig? En més d’una ocasió priva al personatge representat del sentit de la vista. Potser per evidenciar-nos la preeminència que se li ha atorgat? Potser per què el relaciona amb la “veritat”? Ell creu que som criats per creure en el que veiem, cegament. Però acabes obviant que la realitat és una interpretació feta per la ment. La manera en què veus la veritat, doncs, no és veritat. Així que com a resultat, podem dir que no veus la veritat.

En definitiva, potser el que volia expressar és que ens equivocàvem buscant la veritat a l’exterior, ja que, com deia el compatriota escriptor, Sandor Marai, qui busqui la veritat, ha de començar buscant dins de si mateix.

Per gaudir de més aspectes sobre l’obra de Sandorfi, en directe, fins a finals de novembre, t’esperem cada dissabte i diumenge a les 12h, per a la visita guiada.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: