Cal·ligrama BCN

Serveis culturals

«Li he preguntat a l’art, i l’art m’ha respòs»

img_9480

Construccions buides

Paraules de Jorge Oteiza que expliquen perquè el 1959, després d’haver guanyat el Gran Premi d’Escultura de la IV Biennal de Sao Paulo el 1957, l’artista dóna per acabada la seva creació escultòrica experimental. Havia arribat al final del camí ja que havia trobat la resposta a les seves cerques estètiques: l’art la hi havia proporcionat.

La trajectòria d’aquest artista nascut a Orio (Guipúscoa) l’any 1908 va estar caracteritzada per l’experimentació permanent, en correspondència amb el concepte de què la finalitat de l’art no és l’obra en si sinó el procés de creació i de transformació estètica al que es veu sotmès l’artista, el qual, un cop absorbida aquesta experiència,  té la capacitat de transmetre-la a la societat en conjunt.

Feia més de 25 anys que no s’organitzava cap mostra monogràfica d’Oteiza  a Barcelona i aquest buit l’ha cobert la Fundació Catalunya-La Pedrera amb una  magnífica retrospectiva que es pot visitar fins a l’1 de gener del 2017. Es ret, així, un just homenatge a un artista referent de l’escultura de la segona meitat del segle XX.  La Fundación-Museo Oteiza d’Alzuza (Navarra) ha cedit quasi la totalitat de l’obra exposada i, a més, ha proposat el comissariat d’Elena Martín i de Gregorio Díaz,  conservadora i director del Museu, respectivament.

Diàlegs

img_9446

Maternitat (1935) i Caixa buida amb color desocupant (1958)

L’espai expositiu i les obres d’Oteiza entren en franc diàleg gràcies a la gran admiració que Oteiza professava  per Gaudí: «per a mi, el més impressionant i definitiu com a estàtua va ser en la meva visita al taller de Gaudí, a la Sagrada Família: un fragment geomètric de columna o d’arc, una pedra sola abandonada a terra però recorreguda per una tensió física imperceptible que li ve com un pensament que l’habita lliurement i que no se n’anirà, una pedra quieta i que està viva… la sacralitat i la màgia del que és immòbil.»  Així mateix, la museïtzació potencia el joc de perspectives, minimitzant l’efecte de la divisió per mòduls expositius i famílies escultòriques.

La benvinguda corre a càrrec de dues obres que, tot i la distància cronològica i les extremes diferències formals, comparteixen  la cerca de transcendència ja que responen al concepte d’espiritualitat contingut en la peça d’art. La primera és un obra conclusiva, abstracta, i l’altra, de marcada estètica primitivista, es fruit de l’interès d’Oteiza per les cultures precolombines. Les acompanyen uns autoretrats i una suggerent fotografia que apunta a les múltiples vessants de l’artista, escultor, activista, assagista, poeta. Polièdric. Polifacètic.

El recorregut que es proposa al visitant permet una aproximació al treball de l’escultor sobre el buit, un buit receptiu i espiritual abordat a les seves trans-estàtues, lleugeres i obertes, i que s’allunyen formalment de les estàtues-massa tradicionals, vinculades a allò terrenal i, per tant, a allò finit. Aquest buit, resultat d’una desocupació espacial, fet a base d’incisions i de sostracció de matèria escultòrica, i l’activació del mateix van prenent protagonisme, a través de  l’afebliment de l’acció formal de l’escultura per acabar centrant-se en el nucli interior, quiet, silenciós, espiritual. Fins a arribar a la seva conclusió: «La meva conclusió el 1958 va ser un espai buit purament receptiu que em va deixar sense escultura a les mans. Uns quants anys després, això passava visiblement a molts artistes; l’Art contemporani experimentalment concloïa»

Encendiendo palabras en un papel

img_9483I l’escriptura va prendre el relleu  «Noté que de mis últimas esculturas salían palabras, sentí que era el final. Así pasé de mi lenguaje de escultura, lento y caro, a esta economía del lenguaje, más feliz, más seguro más práctico. Encendiendo palabras en un papel. » No es tracta només dels manifestos teòrics sinó de poesia, la qual Oteiza considerava que tenia la virtut de curar-lo i, per tant, esdevenia una necessitat. La seva poesia és íntima, existencial, compromesa,  amb un estil fracturat que obvia el rigor sintàctic i la puntuació:

«De petit jugava, insistint fins a
la desesperació,
a canviar de lloc una pedra per
sorprendre el lloc
buit que deixava. I buscava una altra
pedra i una altra, pedres
mig enfonsades a la terra, i el
lloc oblidava instantàniament
la pedra,
s’hi bellugaven petts cuc de terra
blancs i tendres,
l’aire ja havia penetrar pels costats
de la pedra que havia retirat. »

Entre las espinas, tú: Arantzazu  i  Sud-Amèrica, novament

11A l’exposició de La Pedrera, dos projectes prenen especial protagonisme. El primer és de l’any 1951, moment en què, malgrat haver emprès ja el camí cap a l’abstracció, Oteiza accepta l’encàrrec de realitzar l’escultòrica de la Basílica de la Nuestra Señora de Arantzazu, cenyint-se per a la seva execució a un llenguatge antropomòrfic, figuratiu. La idea del Ministre Provincial dels Franciscans era que la nova edificació respongués al concepte d’amplitud i  de rellevància estètica. El projecte arquitectònic guanyador va ser el presentat per Saénz de Oiza i Luis Laorga. Amb tot, i malgrat que s’hi havia celebrat una primera missa abans de la finalització de  les obres, l’any 1955 el bisbe de San Sebastián va encarregar un dictamen sobre les obres a la Comissió Diocesana d’Art Sacre la qual va ordenar aturar-les en entendre que les actuacions no seguien els preceptes de l’Església.

Durant  quinze anys, l’estatuària ja realitzada i els blocs en preparació van romandre al costat de la carretera d’accés al santuari, fet que va generar en l’artista un profund sentiment de desengany i d’angoixa. Passat aquest temps, es va autoritzar la continuació de les obres i Oteiza va acceptar reprendre el seu projecte.

4_0Mentrestant, el 1957, l’artista va ser seleccionat per participar a la IV Biennal de Sao Paulo i va obtenir el Gran Premi d’Escultura. Punt d’inflexió en la seva trajectòria, a l’exposició es poden veure algunes de les 28 obres que hi va presentar, exposades, com la resta de peces de la mostra, en peanyes que reprodueixen les que van utilitzar-se en aquella ocasió.

Ho deixem aquí, però aquí no acaba res sinó que tot comença: no deixeu de fer aquest passeig per la sala expositiva de La Pedrera, entre peces escultòriques, poemaris, assajos, estudis i fotografies que, a més, us permetran conèixer els vincles d’Oteiza amb artistes com Henry Moore, Malèvitx, Mondrian, Chillida i, fins i tot, Velázquez. Us hi acompanyaran les reflexions i cites de l’artista que recorren les parets de l’espai i també la veu de l’artista, provinent de l’audiovisual de vint minuts;  la presència i personalitat d’Oteiza s’imposen, és Oteiza en estat pur: teòric, didàctic, abrandat. Fins a l’1 de gener de 2017.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: