La subversió de Manet

Al llarg de la història, el poder ha volgut actuar en la mirada de l’artista. És la institució acadèmica qui ha establert, en cada època, quina era la manera acceptada de representar la realitat. De la mateixa manera que una teoria científica o filosòfica era només vertadera si encaixava en la descripció de “veritat” establerta en aquell moment per les autoritats intel·lectuals o la ideologia dominant, al segle XIX un quadre era exposat dins o fora del Saló Oficial si s’adequava o no als paràmetres, al prisma des del qual, es podia observar i pintar la realitat.

Édouard Manet era subversiu respecte les línies dominants que marcaven el cànon de l’època i això li va valdre l’expulsió del Saló. La seva pintura va provocar diversos escàndols, com en el cas de les obres Déjeuner sur l’herbe o Olympia, que van despertar una onada d’esverament entre els crítics burgesos. El 1863 es creava el Saló dels refusats, on es van exposar aquestes dues últimes obres juntament amb d’altres que no havien estat acceptades, actuant d’aquesta manera com a contra-cànon.

El filòsof Michel Foucault il·lumina les innovacions que va incloure Manet a una de les seves últimes obres, Un bar aux Folies Bèrgere, on veiem la cambrera Suzon posant per a ell. Totes les ruptures de l’impressionisme estan plasmades en aquest quadre. La seva estranyesa —o genialitat— es capta a simple vista.

Un bar aux Folies Bergère – Édouard Manet

Tenim un mirall que ocupa tot el fons del quadre delimitat per un marc daurat. La il·luminació és totalment frontal. Però el que més sobta, diu Foucault, és la manera com estan representats els elements al mirall. Si ens fixem, existeix una distorsió entre el que veiem i el que està reflectit. I la més gran de les distorsions es concentra en la figura de la dona. La cambrera del Folies-Bergère està situada frontalment, mirant a l’espectador, però la seva imatge en el mirall desafia la lògica de l’òptica, ja que podríem dir que el pintor s’ha d’haver situat en una posició lateral per representar-la d’aquesta manera. Així, el «pintor ocupa —y, con él, invita al espectador a ocupar— dos lugares sucesivamente, o más bien, simultáneamente compatibles: aquí y allá»[1], és a dir, la posició frontal i lateral. Però s’afegeix més complicació: Veiem a un personatge, un home, que parla amb la cambrera.

Aquí ve un dels punts revolucionaris: la negació de l’existència de la figura masculina que identifiquem al mirall. Si hi hagués realment una persona tan propera a la cambrera apareixeria una ombra, que no és dibuixada «así, a la incompatibilidad centro-derecha se añade la incompatibilidad de una presencia-ausencia», argumenta Foucault. «Manet  dejó vacío el espacio delante de la mujer y luego representó a alguien que la mira, quizá reflejó su propia mirada aquí, y la ausencia de ésta allí: la presencia y la ausencia del pintor, su proximidad a la mirada de la modelo, su ausencia, su distancia, en fin, todo esto estaría simbolizado en este juego»[2], continua.

Per un altre cantó, Foucault matisa la seva apreciació i afegeix un altre eix en les línies del quadre. El rostre de l’home del mirall contempla la cambrera des d’una mirada elevada que no correspon amb la mirada del pintor projectada en la imatge frontal de la noia. S’encreuen, per tant, tres sistemes d’incompatibilitat: el pintor ha de estar en un aquí i un allà (al centre i a la dreta); ha d’haver una persona al davant, però no hi ha ningú; i conviuen una mirada descendent i una ascendent. Aquesta triple impossibilitat fa replantejar el lloc que ha d’ocupar l’espectador envers la pintura, que és el principal efecte subversiu de l’obra de Manet. D’aquesta manera l’artista fuig del cànon de la pintura clàssica, reglada a partir del seu sistema de línies, de perspectiva, de punt de fuga, que assignava a l’espectador i al pintor un lloc exacte, fix, estàtic, un punt únic només des del qual es podia contemplar l’escena. El quadre es presenta ara com un espai davant el qual, i amb relació el qual, podem desplaçar-nos.

Olympia – Édouard Manet

El 1865 Manet va promoure un altre escàndol amb Olympia, obra que li va comportar l’expulsió, altra vegada, del Saló Oficial. Foucault explica anecdòticament que va arribar al punt que alguns espectadors burgesos al visitar l’exposició van voler perforar el quadre amb els paraigües, de tan indecent que els semblava. La raó de la controvèrsia, segons el filòsof, és l’escàndol estètic provocat per l’ús de la llum, un focus lumínic que enfoca de front, de manera violenta.

L’espectador descobreix el joc de la llum que es projecta en  la nuesa de la noia reclinada. La pròpia mirada de l’espectador sobre el nu il·lumina a Olympia. La veritable polèmica, per tant, és provocada per aquest “despullar amb la mirada”. Per la seva banda, els colors plans i uniformes que recorden a una estampa japonesa van acabar de trencar amb els principis lògics de l’òptica academicista.

[1] FOUCAULT, Michel; La pintura de Manet; Barcelona : Alpha Decay, 2004

[2] Op.cit.